L’experiència de Pedro Reyero del #LPBCN14

Això que ara em disposo a escriure es podria catalogar com una espècie de carta dedicatòria per a tots els companys del Leading Program de Barcelona d’aquesta generació i una petita memòria de tot el que he viscut i après gràcies a aquest programa.

Per començar, m’agradaria explicar els motius que m’han portat a escriure el que ara escriuré. El primer d’ells és que sento la necessitat de fer-vos arribar tot el que he sentit aquests cinc dies que hem compartit i el que sento ara que tot just s’ha acabat aquesta experiència. El segon és que considero que tots i totes mereixíeu un comiat personal i sincer, però per desgràcia factors com la veu (quatre hores d’atraccions de Port Aventura passen factura!), la falta de temps, de intimitat, la meva timidesa o retraïment, entre d’altres, m’han limitat força a l’hora de fer-ho. El tercer i últim és la inevitable sensació de buit que se sent quan et separes de persones que, encara que hagi estat per pocs dies, han significat alguna cosa per a tu.

Abans d’entrar en el pla més individual i concret, intentaré escriure en general sobre el que m’ha aportat aquest programa que ens han brindat “bcnmoments” i “la Caixa”, als quals vull agrair profundament d’haver-me donat aquesta oportunitat. A més del simple fet d’aprendre a semblar un ésser viu quan no has dormit gens, aquest programa m’ha permès viure una sèrie d’experiències i activitats totalment allunyades del model acadèmic típic d’una escola, permetent-me assistir a “masterclasses” amb ponents importants de grans empreses de molts sectors, observar el funcionament i la forma de treballar en aquestes empreses, realitzar activitats orientades a aprendre més i familiaritzar-se amb l’àmbit empresarial i de la feina en general… Aquestes aportacions, però, són només una petita part, des del meu punt de vista, respecte del còmput global del que jo m’emporto a casa meva.

Aquestes habilitats i visions acadèmiques de segur que em seran molt útils de cara a un futur no molt llunyà, i és per això que no em cansaré d’agrair a totes les empreses que han fet possible que jo i els meus altres dinou companys haguem compartit aquest projecte, però crec que, valorant-ho potser des d’un punt de vista (com bé em deia avui una de les meves companyes quan li ho comentava a l’autocar de tornada de la nostra última activitat) més romàntic, allò que més valdrà per a mi com a persona a curt, mitjà i llarg termini és els companys que he conegut.

Més enllà del nivell de vincles que hagi pogut establir amb cadascun d’ells durant aquests, molts cops escassos, cinc dies, les dinou persones que han compatit amb mi aquesta gran experiència han estat la clau per fer que aquesta experiència fos precisament així, molt gran.

D’ells he après, venint jo d’estar quinze anys a la mateixa escola, amb els mateixos companys pràcticament, a obrir-me a nova gent, a conèixer i voler conèixer aquestes persones per tal de poder-hi establir vincles de confiança, d’afecció, d’amistat, i, sobretot, a observar la gran diversitat de gent que es pot trobar en aquest món, tot i proveir de localitats i tradicions molt properes. Conèixer els meus companys m’ha fet adonar-me també de com de diferents poden ser persones que acadèmicament podrien semblar idèntiques. Això m’ha fet comprendre que les notes molts cops només són números, que no representen a les persones i que, per tant, no són la millor forma de jutjar com és una persona.

En el meu cas, per exemple, vaig trobar-me amb tres companys més que tenien exactament la mateixa nota que jo a les PAU i al batxillerat; cap d’ells, però, per molt que tinguéssim els mateixos resultats acadèmics, era igual que jo en cap àmbit de la seva personalitat ni de la seva conducta. Gràcies a això també en vaig aprendre altres formes d’invertir el temps lliure (i el d’estudis), d’organitzar les tasques, d’utilitzar i aprofitar el propi talent… Si sumo tot allò que he après dels meus companys en aquesta setmana, puc afirmar sense dubtar-ho que ha estat una oportunitat única el fet de conèixer-los, de fer-hi amistat, de compartir-hi moments. Només per tot allò que m’han aportat els meus companys, repetiria aquesta experiència un cop rere l’altre, ja que m’he pogut nodrir molt de cadascun d’ells i de l’evolució que ha anat patint el grup des de les mirades anònimes del matí de dilluns fins al frenesí del Furius Baco conjunt del divendres tarda.
Hi ha hagut molts sentiments diferents entre cadascun de nosaltres i estic segur que tots els meus companys han anat experimentant sensacions semblants a les meves. Des del desconeixement absolut fins a la conversa amb confiança i humor, les relacions entre els companys han anat prenent formes diferents. Alguns companys més, d’altres menys, però tots han intercanviat amb mi moltes paraules, molts moments, molts pensaments i moltes emocions, i és per això que crec que tots ells han esdevingut una peça imprescindible del puzle que ha conformat el Leading Program. M’agradaria comentar ara, des d’un to directe i sincer, les diferents sensacions que m’han transmès cadascun dels companys, les coses que m’han ensenyat i les coses que jo he pogut transmetre’ls, etc.
Cal destacar abans, però, que l’extensió del fragment de text que tracti a cada persona no té perquè estar relacionada de cap manera amb l’afinitat que hagi tingut amb aquella persona, sinó que intentarà ser un agraïment per totes les coses amb què m’ha enriquit, les nombri totes aquí o no. Començaré parlant del Carles, ja que a més d’haver estat el número 1 de la promoció, ha estat el primer en treure un 10 a les PAU, fita inimaginable per a la resta dels mortals com jo. He d’admetre que la imatge que en podria tenir abans de començar el Leading Program és totalment diferent a aquella que he pogut anar formant durant aquests dies. La seva facilitat al tracte, la seva tranquil•litat i serenor a l’hora de parlar i la confiança que desprèn fan que sigui una persona amb qui poder comentar relaxadament des de la menor intervenció d’un dels professionals que ens guiaven en les activitats fins al fet més tècnic de la distribució de matèries d’un doble grau. Carles, ha estat tot un plaer conèixer a un noi com tu, que no només fas història i deixes marca en els estudis, sinó també en la vida de tots els que et rodegen. La Marina va ser una companya que em va sorprendre molt. Al principi, ja fos per inseguretat o per prejudici, no hi parlava gaire, ja que no creia que fos el tipus de persona amb qui faria bona amistat.

Tot això, però, va resultar sent un raonament totalment erroni, ja que, al poc temps d’intercanviar-hi quatre paraules, em vaig adonar que era una noia molt interessant, amb gustos molt més propers als meus del que mai m’hauria imaginat i, a més, molt diferent al tipus de noies que havia conegut al llarg de la meva trajectòria a l’escola. Marina, m’ho he passat realment bé parlant amb tu sobre temes amorosos i intercanviant opinions sobre política, i desitjo que arribis a ser l’enginyera que desitges ser. Quelcom molt similar va passar, però de forma encara més exagerada, amb la Martina. La primera impressió que en vaig tenir en veure-la a la presentació del Leading Program no va ser pas dolenta, però de seguida va donar totalment la volta a la truita i vaig començar a observar la seva veritable forma de ser. Per posar-ne un exemple, mai podria haver dit que una noia “com ella” jugaria a videojocs o tindria la forma de pensar que té. Martina, conèixer-te aquests dies ha estat tota una experiència, m’has permès veure una noia totalment oposada a allò a què estava acostumat i m’has fet riure molt i passar molt bones estones en les anades i tornades dels autocars. No hi ha “mucho gente” com tu en aquest món, i s’agraeix molt de tenir-te a prop. Un altre company en aquesta línia de diferenciació i excepcionalitat és el Pau. Tot i semblar de lluny un home fred i seriós, de seguida que s’hi parla es pot veure com n’és d’oposat a això. Sempre has sabut amenitzar les nits i fer-me riure molt i ets tot un ànima de la festa. Això sí és digne de no oblidar (juntament amb el pacte del dia 21…)! El Lluís, el Guillem i el Víctor van ser els meus companys d’habitació. Gràcies a ells vaig poder començar a llançar-me a parlar naturalment amb els companys i vam compartir una convivència molt sana (descomptant el mòbil kamikaze del Víctor). Nois, gràcies per facilitar-me moltíssim la convivència amb gent inicialment desconeguda, per haver-me tractat com un bon company des del principi i per no haver-me assassinat cada cop que em dutxava a les 7:30 del matí. El Martí em va sorprendre des del primer moment. Tot i que, com ens passava a tots, la barrera del desconeixement li impedia parlar amb total naturalitat, des del principi sempre va exhibir una rialla en cada frase que deia. Sempre que parlava, deia les coses amb molt bon rotllo i cada poc el veies riure pels descosits. Martí, gràcies per haver-me (i haver-nos) transmès tota aquesta energia positiva des del principi. Ha estat d’enorme ajuda per trencar els silencis més incòmodes! El Xavi ha estat un dels companys amb qui més ràpid he agafat bones sensacions. Sent l’únic participant que hagués fet un batxillerat d’humanitats, va destacar des del principi i va esdevenir un gran membre del grup. Cada cop que parlava transmetia molta confiança i seguretat i sempre sabia arrencar-te un somriure i fer-te sentir bé. Xavi, desitjo que triomfis com a escriptor i/o en qualsevol altra ruta que triïs i elevis fins als núvols la reputació de la carrera de Filologia Catalana! El Jan és també un altre dels grans membres del grup. Ja sigui de dia o de nit, sempre té el seu toc de bon rotllo, tot i que de vegades desaparegui misteriosament o creui els carrers a l’atzar. Jan, espero que segueixis sent una persona tan agradable i que tinguis moltes més històries de “sexsymbol” que explicar-nos! El Guillem va ser una incorporació tardana al grup, ja que el primer dia no va poder estar amb nosaltres per raons personals, però de seguida em va caure bé. La seva forma de ser creava un clima molt agradable en el grup i sempre era bo tenir-lo a prop. Guillem, tot i que no haguem tingut massa temps de parlar-nos i conèixer-nos, espero que la vida et somrigui tant com ho feies tu a nosaltres! La Júlia va ser una de les noies amb qui més bona relació vaig poder fer. Difícil seria oblidar els moments musicals als autocars, en què comentàvem gustos i bones cançons i escoltàvem temes èpics al bon ritme de les balades rock d’Aerosmith o Bon Jovi. També vaig poder gaudir molt de la seva companyia en algunes ponències com una de les que vam fer a la Fundació la Caixa, on vaig poder comprovar com n’era ella, d’ordenada i polida, a l’hora d’anotar qualsevol comentari interessant de les dues apassionants ponències que hi vàrem gaudir. Júlia, estic molt content d’haver pogut compartir tots aquests bons moments amb tu durant aquesta setmana i espero que no els oblidis mai, així com les cançons que un cop ens van alegrar els nostres viatges en autocar! Un cas força oposat a aquest fou, en canvi, el de l’Anna. Tot i que sempre hi va haver molt bon rotllo i ella era una noia que irradiava bones energies, no vaig tenir la sort de poder-hi connectar tant. Això no obstant, no oblidaré com em vas voler ajudar quan estava molt nerviós a la cua de l’Huracan Còndor i la quantitat de cops que vam tenir la sort de dinar cara a cara. Si algú s’hagués d’escollir, però, com el rei de la festa i màxim cohesionant del grup, aquest seria sens dubte l’Aleix. El fan de la “SCIENCE!” provinent del Batxillerat Internacional ens va captivar a tots des del principi amb les seves bromes, el seu “savoir faire” i la seva desinhibició amb tothom i a tothora. Però el “boss” del LoL no només em va encantar per la seva forma de fer-nos passar una estona animada i divertida, sinó per la seva forma de veure les coses. La seva experiència i coneixement sobre alguns temes eren dignes d’admiració, la seva forma de fer les coses em va donar molt de què nodrir-me i la seva definida posició filosòfica em va permetre aprendre un munt de coses d’ell, alhora que reia amb cadascuna de les seves sortides (#neverforgetmuseu). Aleix, gràcies per permetre’m de conèixer-te una mica i aprendre molt de tot el que fas i dius i de com t’apassiona allò que vols estudiar i estudies. El teu amor envers els números és digne d’elogi! L’Andreu i la Clàudia van ser dos dels companys amb qui menys vaig tenir el gust de poder parlar. No crec que fos per cap motiu en especial, però no vam coincidir massa en els moments de xerrada. De totes formes, sempre guardaré els bons moments que vam compartir, en llocs com la llotja del Camp Nou i la ponència al Port Aventura o a les nits de joc, sobretot quan l’Andreu es va salvar a sí mateix com a àngel dues rondes seguides! Amb el Víctor vaig poder compartir molts moments i moltes xerrades. Un home sincer i directe, ens va fer petar de riure a tots amb el seu espontani “És que aquí és gratis!”. Sempre recordaré com xerràvem els pocs que aguantàvem a la platjeta sense dormir gens ni mica, gaudint dels primers rajos de sol i com va suportar molt millor que jo el dia següent a Port Aventura sense haver dormit gairebé res. Víctor, tant de bo arribis tant lluny com vulguis, t’ho passis molt bé a la universitat i guanyis el rècord Guiness d’hores sense dormir en un Leading Program! La Maria, en canvi, no va poder resistir la temptació d’intentar fer una becaina a la platja per no anar al Port Aventura sense haver dormit, tot i que al final tampoc va aconseguir dormi-hi gaire. Em va sorprendre molt quan em va dir el primer dia que volia estudiar Física, però, veient la seva forma de ser, poc a poc em vaig adonar que segur que ho aconseguiria, que era físicament impossible que no ho superés (#joclingüístic #respect). Maria, espero que a la vida se t’obrin molts camins i acabis triant aquell que més t’ompli com a persona i que segueixis sent sempre la noia tan agradable amb qui parlava a la platja. Finalment, em queda parlar de la Cristina. Encara que les barreres de comunicació amb ella no van començar a trencar-se fins al tercer dia, és una de les persones amb qui més bé m’ho he passat. Ja des de la primera nit de jocs, em va resultar una persona molt interessant, creant-se entre nosaltres la picada dels assassinats mutus que més tard es traslladaria a Port Aventura. I és que va ser allà que va aconseguir que em pugés a atraccions com el Dragon Khan i el Shambala, encara que al final no m’atrevís amb la caiguda lliure, tot gràcies a la seva insistència i les seves ganes de matar-me fent-me pujar a les més intenses atraccions encara que portés a sobre el pitjor dels marejos. Cristina, m’has ensenyat a llançar-me contra les meves pors i a veure més enllà d’un cabell ros i uns ullassos blaus. Segueix brillant, ara i sempre.

Per tot el que acabo de dir, és força evident que aquesta experiència ha estat quelcom únic per a mi, quelcom que no oblidaré amb el pas dels anys, amb les fronteres, amb la distància, amb tot allò que se’m vulgui posar pel mig. I és referint-me a això que m’agradaria acabar escrit. Tot i que tinc present que molt del que digui ara sonarà a tòpic i que hi haurà qui no ho vegi igual que jo, crec que això no s’hauria d’acabar. I amb això em refereixo a la relació que s’ha format aquest cinc dies al grup. Al meu parer, hem format un equip molt bo, ens hem rigut, hem gaudit, hem compartit molts moments, i crec que això és suficient per a considerar-nos tots amics. Ara compartim memòries i experiències, tenim records en comú i vivències que vàrem fer tots junts, i és precisament aquest fet el que fa que cregui que això val la pena. Poder seguir parlant, quedar de tant de tant (encara que sigui molt de tant en tant), seguir gaudint de la companyia els uns dels altres, perquè si en cinc dies hem pogut fer tot això, què ens podria arribar a deparar tota la vida que tenim per endavant? Després d’haver patit i superat l’etapa més dura, ara que ja comencem a ser propers i a tenir confiança això pot ser quelcom inigualable. Tot i que cadascú triarà ara camins diferents, anirà a universitats diferents, treballarà probablement en llocs molt diferents, no és motiu per a trencar això que hem pogut crear.

Potser aquesta sigui la part més sentimentalista i romàntica de tot l’escrit, però m’agradaria que seguíssim sent companys de viatge, encara que el viatge al Leading Program hagi acabat. Ara ens retrobarem per primer cop a les mencions especials de les PAU, i tindrem la sort de poder seure junts, demostrant no només el fet que hem tret els millors resultats en uns exàmens, sinó també que som un grup sòlid de persones que ara comparteixen molt més que una nota semblant.

Així que finalitzo això amb una crida al futur. M’encantaria poder-vos seguir veient, i espero i desitjo que el mateix penseu vosaltres. No cal que sigui cada X temps, no cal que sigui en ocasions Y o Z, sinó que quedem quan ens vulguem veure i seguim compartint bons moments i fent pinya. No sé si hi estareu d’acord amb mi o no, però nois, jo crec que, encara que aquest projecte ha estat molt nutritiu a nivell acadèmic, vosaltres heu estat el millor que me’n podia emportar, i és per això que no us voldria perdre ara que el projecte s’ha acabat. M’acomiado amb un #nerverforget i desitjo plenament tornar a veure a cadascun de vosaltres en temps no molt llunyans. Gràcies per fer d’aquesta experiència LA experiència. #respect

Pedro Reyero
Barcelona, 18 de juliol de 2014